dimecres, 30 de setembre del 2009

Jonathan Strange i el Senyor Norrell. Susanna Clarke


Quan vaig buscar que eren els premis Hugo de ciencia ficció, que vaig descobrir llegint Asimov, hi vaig veure aquest llibre. Llavors vaig recordar que el teníem a casa. La Mireia l'havia comprat a Circulo de Lectores molt temps enrere perquè li havia cridat l'atenció però no s'havia decidit a llegir-lo. La conjunció d'ambdues coses em va fer decidir a llegir-lo.

Durant molts segles la màgia havia quedat com quelcom teòric, s'estudia però ningú la practica i els temps de John Uskglass, el Rei Corb, rei tant a la terra dels homes com de les fades queda molt lluny. El Senyor Norrell serà el mag que en restaurarà la seva pràctica, i que acceptarà com a aprenent Jonathan Strange. La seva col·laboració que mica a mica s'anirà trencant per les diferències entre els dos, tant a nivell personal com dels punts de vista sobre la màgia que es pot fer i la que no. Trobarem la prudència de la maduresa d'en Norrell envers la rauxa de Strange, que inexorablement els portarà a la seva separació.

La idea és bona i té molt bons episodis,però por contra el llibre avança a ritme del Sr. Norrell, el més prudent i apocat, i no a ritme de Strange, més atrevit. Això el fa lent i a vegades pesat, no acabes d'entrar a la historia ja que hi ha moltes anècdotes però no un objectiu del llibre, no veus on vol anar l'autora. Penses que el llibre està bé però no enganxa. Per tant no sé que dir, no és l'obra mestra que alguns diuen, està molt ben escrit, té molt bons moments però li falta punch.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Adeu a El Món

Escoltant la radio al matí al cotxe, sovint m'ha vingut la idea de fer un post sobre els davantals d'en Basté a Rac1, normalment aquesta idea va acompanyada d'un seguit de renecs amb veu alta i d'un estat d'agitació i mal rotllo que travessa tot els porus de la meva pell. És que en Basté sovint aconsegueix treure'm de polleguera. Amb els pocs minuts que dura el davantal aconsegueix amb el seu to i amb els seus comentaris espatllar un matí que en prou feines ha començat. Això em passa sobretot els dies que vaig a l'oficina amb cotxe i que escolto tot conduint per l'autopista aquesta entradeta. Les set del matí no són hores per parlar amb aquesta aspror, amb aquest to rancuniós i prepotent. Tot li sembla malament però el que altres presentadors diuen amb gràcia i sarcasme , en Basté ho diu d'una manera que et fa posar de mal humor. Mira, només d'escriure-ho ja em puja aquella sensació des de l'estomac, aquest mal humor que em genera escoltar-lo. No val la pena, a partir de dilluns provaré en Fuentes.

Em sap greu deixar d'escoltar El Món, perquè escolto Rac1 des que hi havia l'Om a L'Hora del patí, però des que va començar a fer el matins en Basté, és que no puc. Mira que m'agrada el programa, i els col·laboradors i les seccions... però aquest home em posa de mal rotllo i ja es prou dur haver d'anar a treballar cada matí com per començar el dia de mal humor. Doncs, a partir d'avui provaré que tal Catalunya Radio, ja us faré saber què tal.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Paisatges de les vacances IV


Sóc conscient que les fotos que poso de les vacances podrien ser de qualsevol lloc i que són poc representatives de la zona de França on vam estar. Volia fer algun post sobre els castells, les esglèsies i les pedres vàries que vam veure però em fa bastanta mandra. Un ja el vaig fer, parlant una mica de la ciutat d'Angers i possiblement algun altre caigui sobre el Mont Saint Michel o sobre algunes de les representacions divertidissimes que troben a les portalades de la Catedral de Chartres o de Sainte Foy de Conques. Però ara com ara us deixo amb aquestes vaques , que són la mar de mones. Em van agradar perquè no  són  les típiques vaques de milka ( liles i blanques, com totes les vaques). Així, pel roges quedavem molt fotogèniques. En vam veure forces i aquestes estaven disposades a que els hi fes alguna fotografia. També és cert que després d'unes quantes fotos vam començar a posar  cares de pocs amics.

dijous, 24 de setembre del 2009

17

Fa uns dies voltant pel blog de La El que llegeixo , en va fer recordar un post que havia escrit feia temps, molt temps sobre les manies que tinc amb els llibres. Confio , fins i tot tinc la certesa, que no sóc l'única que té les seves manies. Al voltant dels llibres i de la lectura, tothom té les seves dèries: hi ha qui apunta tots els libres que llegeix i en fa un resum, qui apunta nom i data de lectura, a qui agrada doblegar pàgines i qui ho odia. Hi ha gent per qui els llibres són un objecte sagrat i altres que cometen petits sacrilegis.

D'aquestes manies n'hi ha de dues menes . Les primeres són les d'us compartit, aquelles que són habituals en un bon nombre de la població lectora . Però les segones són particulars i que fan que la teva mania sigui això una MANIA, en majúscules i negreta.

Jo d'aquestes en tinc una. Potser més que una mania és un hàbit. Una mica estrany, superflu i que no serveix absolutament per res però ho faig. Ja fa molts anys , no sabria dir quants que quan he acabat de llegir un llibre o tinc la certesa que l'acabaré, mai abans, signo a la pàgina 17. Sempre al mateix lloc, al marge interior. No al dret, o dalt o a baix; no ha de ser al marge interior i amb la meva signatura abreviada, sense cognoms . Mania, sí però mira cadascú té les seves. El fet de ser aquesta pàgina no té cap lògica i si la tenia en el seu moment ara ja no la recordo, potser és perquè m'agrada el número 7 però és tant al principi que alguns llibres encara no hi tenen lletra. Qui sap? Jo no, us ho ben asseguro però és un d'aquells hàbits que m'acompanyen en la lectura.

M'encantaria saber les vostres manies lectores,. l'assassinat que cometreu amb gust i amb ganes perquè us han doblegat la pàgina d'un llibre o que sou uns mal tornadors de llibres deixats. Perquè no també si teniu un ex-libris xulo ( el nostre el teniu a la imatge) o qualsevol d'aquestes coses que fan d'un lector un ésser plegat de tics i costums estranys.

dimarts, 22 de setembre del 2009

La Mirora mata els dimarts. Josep Torrent


En una novel·la d'intriga, el major misteri pel lector acostuma a ser el qui. En aquest cas el qui ja el sabem : la Mirora, una empresària andorrana de mitjana edat. Que coment una sèrie d'assassinats en dimarts. El que sí que haurem de descobrir serà el com i sobretot el perquè. El lector és omnipresent i coneixem els moviments tant de la Mirora com d'en Damià Surrell , l'inspector dels Mossos encarregat del cas. Podrà l'inspector descobrir qui és l'assassí ? Podrà la Mirora enganxar a la policia? Dues ments intel·ligents amb objectius molt clars però enfrontats .

Una novel·la ambientada a la Cerdanya, ben escrita , ben lligada i amb una història que fa de bon llegir. No serà un best-seller, ni una obra mestre de la literatura però si tens un parell de tardes plujoses que vols omplir amb un llibre entretingut ; aquesta és una bona aposta.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Llibres d’ocasió .

Aquest divendres es va encetar la 58ena edició de la Fira de llibre vell i d'ocasió que es fa cada any per la Mercè a Barcelona. Ara feia molts temps que no hi anàvem i hem pensat que era una bona opció per passar un matí de diumenge.


Així que ja ens veus, autopista enllà cap a la capital. Hem marxat sense assegurar-nos quin dia començava i al sortir del pàrquing i no veure paradetes, m'han començat a venir els dubtes, i sinó era aquesta setmana i si encara no està oberta. Tot i que dilluns tornant de l'oficina cap a casa havia vist a la cantonada amb Gran Via que estaven instal·lant les paradetes. Finalment sí, una cruïlla per sota d'Aragó començava la fira. Com sempre, hem fet la volta sense presses buscant, no llibre vell, sinó llibres d'ocasió . Tot i ser diumenge i que no hi havia massa gent s'ha fet  difícil llegir els títols amb tranquil·litat i ha estat pràcticament impossible no rebre o donar algun cop de colze. He comprovat que hi havia llibres de més d'un blogger i he fet cas d'algunes recomacions ( al final m'he decidit Su i Mireia) a l'hora de triar.


El balanç del dia han estat 4 llibres comprats a bon preu, la comprovació que no queden canelleres a la font de l'Assumpta ( és aquesta oi?) i sushi - o sashimi o maki o el que sigui - per dinar.

Ja ho sabeu els que us agraden els llibres i voleu passar una estona entretinguts encara teniu temps d'anar-hi  fins el dia  4 d'octubre.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Després de la pluja



Aquest era el post original. Havia anat a la platja a treure la Bruna i vaig fer fotos. A la nit havia plogut ,encara quedaven núvols;volia captar la llum però tot el que vaig ser capaç de fer va ser això. Una vegada havia penjat el post no em va agradar la imatge . Sovint penjo fotos que no m'acaben de convèncer però són representatives d'alguna cosa que explico. En aquest cas ,era la foto per la foto i  vaig esborrar-lo.  Veig però, que els vostres RSS són molt ràpids i que esteu atents a qualsevol canvia al a Blogosfera per això re-penjo el post i a més  a més hi afegeixo una altra foto.


dijous, 17 de setembre del 2009

Paisatges de les vacances III

No m'he sabut estar de posar aquesta  foto  d'una sargantana que tot caient des d'un cúpula em va fregar el braç mentre feia una foto i em va donar un ensurt de mort. Possiblement el meu braç li va salvar la vida i tot i que una mica "atontada" va aconseguir marxar amb molta dignitat.
Com que la imatge de la sargantana no és molt significativa pel que fa a la nostra tourneé per França us deixo amb una altra imatge de rius i ponts.

diumenge, 13 de setembre del 2009

L’últim home que parlava català. Carles Casajuana

En Ramon Balaguer ha demanat una excedència la feina per tal d'acabar la seva tercera novel·la però la compra de l'edifici on viu per un especulador fa que es trobi en una casa mig en runes i la pressió del propietari per marxar. Miquel Rovira està escrivint la seva opera prima i troba en un edifici mig abandonat el lloc perfecte per poder escriure durant el dia sense ser molestat. Aquí és on la vida d'aquest dos escriptors es trobarà, i on s'encreuaran les seves històries. Balaguer escriu en castellà tot i ser catalanoparlant i Rovira està escrivint una novel·la sobre la desaparició el català. Les seves trobades i els seus enfrontaments li permeten a l'autor fer un anàlisis de l'estat de la llengua i una predicció de futur gens agradable.
No crec que sigui una gran novel·la però m'ha enganxat, m'ha deixat un regust estrany. La història comença amb ganes i sembla que pot ser interessant però queda com travada a la part central i crec que el final és precipitat i poc lligat; pel meu gust queda a l'aire. Un altra cosa que m'ha cridat l'atenció del llibre , és que té errades de sintaxi . Potser sónc jo que veig fantasmes  o potser com que el tema és la llengua anava amb més compte ,però m'ha fet la sensació que n'hi ha , i no pas pocs. Ja sabem algunes traduccions últimament fan força vergonya, però en aquesta cas es tracta d'una obra original escrita en català i que parla del català. Confio que sigui el meu desconeixement el que m'hagi portat a aquesta conclusió i no pas que realment hi hagi errades perquè això ja seria el súmmum del súmmum.
Aquest llibre té una gran virtut i ha estat fer-me pensar en el català i en com el tractem, res de nou per altra banda, però feia temps que no hi pensava. El tema de l'estat de la llengua sempre m'ha interessat i mai no he acabat d'entendre perquè no la defensem més. I quan parlo de defensa , no estic parlant de mesures institucionals sinó de cadascú de nosaltres. Per mi, la llengua és important és la meva manera d'entendre el món. Penso, sento i parlo en català i em dol no poder-ho fer amb normalitat a casa meva, com ho fa qualsevol altre país del món. Potser és que tenim la diada molt propera , o la consulta d'Arenys encara s'està fent però a mesura que llegia el llibre em sentia identificada en algunes de les situacions que s'explicaven de la pèrdua de la llengua.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Castell de Montsoriu

Avui una mica inesperadament , hem decidit anar al Castell de Montsoriu. Una passejada d'un parell d'horetes ens ha anat bé per obrir gana per dinar. El castell està en obres i en aquest moment no es pot visitar de forma lliure; tot i que alguns dies fan visites guiades. Amb el Montseny de fons i la plana de la Selva als peus hem passat un dissabte al matí la mar d'entretingut, caminant una mica, sense trobar pràcticament gent i fent fotos ( només faltaria).
Si algú té interès en visitar-lo es troba a la carretera entre Arbúcies i Breda. Per pujar-hi no cal res d'especial perquè la carretera arriba fins a mitja muntanya  després hi ha pista forestal , si algú li ve de gust també pot pujar pel camí de cabres. És una petita pujada d'uns tres quarts d'hora tranquil·lament i les vistes valen la pena. Si voleu més informació al trobareu a la web de l'Associació d'Amics del Castell de Montsoriu.
Si mai us decidiu i us agraden els castells i les viles emmurallades tampoc no us podeu deixar perdre una visita a Hostalric , que només el teniu a 10 kilòmetres de Montsoriu  és un poble molt bonic. D'acord que jo no sóc imparcial i que quan un neix  a un lloc , li té un apreci especial però la veritat és que val la pena. A més, si teniu la sort que us toca el meu germà de guia us explicarà mooooltes coses interessants. Si voleu més informació aquí.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Avui una mica de musiqueta: Pepper Pots

Ja sabeu que no sóc de compartir música però avui m'ha vingut de gust posar-vos aquest vídeo. Quan el vaig veure per primera vegada a 105TV em va deixar encantada i de bon rotllo; vaig estar dies sense poder-me treure la cançó del cap. Com era d'esperar, al final va caure el disc que està prou bé. Res, us deixo amb una mica de soul fet a casa .



Aquest post va ser escrit el dilluns a la nit i mira quina casualitat que avui dimarts a al Món a RAC1 els han entrevistat. Si algú l'interessa doncs aquí la trobareu.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Paisatges de vacances II

Un altre dels paisatges típics de les nostres vacances d'enguany. Al costat de qualsevol carretereta podies trobar un trosset de riu amb encant

divendres, 4 de setembre del 2009

Chateau d' Angers

Com cada vegada que marxem de vacances o a passar alguns dies o a fer alguna activitat que he trobat divertida... quan sóc a lloc penso:
" ai, això ho posaré al blog"
o pitjor, dic:
"Martí, d'això n'hem de fer una entrada"

Però sempre em passa el mateix, quan tornem em va fent mandra i ho vaig deixant dfns que acabo decidint que no cal que faci una entrada quilomètrica explicant les nostres vacances . Sí , com les sessions de video o de fotos de 2 hores quan vas a sopar a casa d'algú. A mesura que passen els dies em penedeixo de no haver-ne deixat constància; encara que només nosaltres hi trobem interès. Així que aquesta any ho farem diferent ;de tant en tant anireu trobant alguna foto i algun comentari de les vacances, tot i que ja no vinguin a tomb. Per tant no us estranyeu si veieu post fora de temsps , tot i que no asseguro res . Potser me'n canso i en faig tres i després ho deixo.

La primera visita que vam fer a la zona dels castells dels Loira va ser la ciutat d'Angers. No va ser la manera més clàssica d'introduir-nos a la regió. La gran majoria de castells de la zona estan ciutats en petits pobles o aïllats al costat d'alguns dels nombrosos riu i més que castells es tracta de grans palaus a l'estil francès. El castell d'Angers es troba dins del nucli urbà i des de fora és un castells dels d'abans: amb torres, muralla i fossat i tot. Val la pena fer-ne una visita detallada i amb calma. Té alguns racons interessants ( vinyes i un jardí d'herbes aromàtiques a una terrassa de les muralles) i bones vistes sobre el riu i la ciutat.

El més gran atractiu del castell però no són les seves pedres ( sóc una boja de les pedres) sinó uns tapissos: els tapissos de l'Apocalipsis fets al SXIV que ilustren les visions de Sant Joan.
Si algú es decideix mai a visitar-lo no us recomanem l'audioguia en castellà ( terrible!!!) . Hi ha una petita visita guiada gratuita pels tapissos, però només en francès.

Altres atractius de la ciutat són les seves cases amb bigues de fusta i la catedral.

dijous, 3 de setembre del 2009

Foguerada d’agost. Andrea Camilleri

Aquesta vegada he estat més ràpida que amb el llibre anterior. Quatre dies i liquidat; i mai més ven dit que aquesta va de lladres i serenos. Un altre llibre de Camillleri amb en Montalbano com a protagonista. Com sempre ha de resoldre algun cas, com sempre s'enfada amb la Lívia; la xicota i també com sempre el menjar, els passejos per la platja i un retrat de la Sicilià actual tenen en seu espai en el llibre.

Montalbano ha de buscar una casa d'estiueig per uns amics de la Lívia; hi ho fa...L'estiu pinta bé fins que el nen de la família desapareix i al trobar-lo no està sol. Hi ha una sorpresa, i amb ella comencen els problemes de Montalbano: discussió amb la xicota, un cas per investigar i la maleïda calor d'agost que no el deixa viure.

Un llibre entretingut i ràpid de llegir; amb la ironia de Camilleri i aquesta manera de veure la vida de Montalbano que et fa somriure. Una bona lectura si voleu quelcom lleuger , però sense renunciar a la qualitat.

dimarts, 1 de setembre del 2009

Paisatges de les vacances I


Ja fa uns dies que hem tornat a la feina i de les vacances només en queden els records i els paisatges, molts paisatges. Deixant de banda les fotos de rigor a allò que havíem anat a veure ; en Martí es va fer un fart de parar-se als vorals de la carretera perquè jo sortís d'una revolada del cotxe càmera en mà i disparés a la babalà per poder captar el moment; d'altra banda inabastable.